PUBLICAT A LA REVISTA RETEMA, nª 268 Enero-Febrero 2026

 DIA MUNDIAL DE L'AIGUA, EL FUTUR DE LA GESTIÓ DE L'AIGUA I UN LLIBRE.

El 22 de Març va ser el Dia Mundial de l'Aigua, com cada any vaig fer unes quantes xerrades que tothom troba interessants però ningú fa gaire cas de les recomanacions que faig al final. Desprès de molts anys ara ja en faig molt poques, només dues. La primera és estalvieu aigua com sigui, si us passeu dels 100 litres per persona i dia vol dir que heu de revisar com feu servir l'aigua (consums urbans) i no oblideu les despeses comunes a tot el municipi que normalment acaben fent que el consum municipal sigui proper als 150 litres. Amb molta variabilitat, es clar. També s'ha de dir que la majoria de la gent ja ha fe les tasques fàcils, com agafar l'aigua de la dutxa per regar o posar difusors a les aixetes. Ara falta baixar el consum a 80 litres i per això queden tres coses, com a mínim, per fer. 1) aprofitar les aigües pluvials, 2) Aprofitar les aigües grises, 3) més estalvi. 

La segona és tenir clar el binomi aigua i energia. Si no reduïm el consum d'energia seguirem incrementant el escalfament global i per tant fent més probables i intenses els fenòmens extrems com inundacions i sequeres. Podria ser que el que estalviéssim no servir de gaire res si no pensem en el consum energètic. Degut al escalfament global mentre aquí tenim una temporada freda i amb neu als Estats Units tenen una gran sequera en alguns estats i en alguns llocs no podran regar per falta de neu a les capçaleres (el que ens va passar aquí fa dos-tres anys). Per tant cal que us poseu plaques solars per fer-vos més independents del petroli i el gas (aquests dies Espanya es posa com exemple d'aquesta evolució). I si no teniu prou espai, apunteu-vos a una comunitat energètica.

Mentrestant els governs ens diuen que volen ser independents de la pluja, que ja no caldrà que plogui per tenir aigua, el que és una solemne bestiesa. Les noves tecnologies, la dessalinització, la reutilització i la digitalització ara estan de moda i tothom s'apunta al carro i ens venen una "transició hídrica" en la que serem independents de l'aigua que cau del cel. He col·laborat recentment en una revista que es diu RETEMA i de les 200 pàgines de la revista la majoria son propaganda d'empreses amb els millors filtres, que ens digitalitzen els processos i parlen sobretot de diners i de lo bé que ho fan les diferents administracions i com es preparen per un futur. Ningú no es planteja fins a quan durarà la festa, fins a quin moment aquesta confiança en la tecnologia y la inversió servirà en un mon on la densitat humana ja és molt més gran que la que el planeta pot arribar a suportar. La bomba demogràfica s'ignora i ningú es planteja el limitar la demografia y les activitats a la disponibilitat de l'aigua. I així serà fins que un dia potser els extrems ho seran tant que el món serà inhabitable per molts (especialment pels més pobres, els altres se n'aniran a la lluna...).

Aprofito per incloure aquí el que vaig publicar en aquella revista, dient el que fa anys predico sense cap èxit o amb algun èxit parcial, com la implementació de la Directiva Marc de l'Aigua que ara es considera massa agosarada i que es vol retallar per permetre activitats altament contaminants. 

Per si voleu saber més sobre el cicle de l'aigua i aclarir conceptes i conèixer l'alternativa a l'aigua-tecnologia o l'aigua-negoci, us convido a llegir el meu llibre: L'AIGUA, UNA IMMERSIÓ RÀPIDA que fa poc s'ha publicat. El dia de Sant Jordi estaré signant llibres a la parada de l'Editorial Tibidabo, al inici del carrera gran de Gràcia cap les 3 de la tarda si no hi ha res de nou

NARCIS PRAT, 04/04/2026

 UN LLIBRE DE LA BIBLIOTECA DE BIOLOGIA BEN INTERESSANT

Why Ecosystems matter.

Preserving the key to our survival

Autor: Christopher Wills

2024; 208 pàgines Oxford University Press.

El Dr. Wills es professor emèrit de la Univ. de San Diego (https://biology.ucsd.edu/research/faculty/cwills).

 

La  Biblioteca (ara li diuen CRAI) de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, en un ambient tranquil i sense soroll, podeu trobar molts llibres de temàtica de diferents branques de la Biologia. També compta amb una secció dedicada a llibres de divulgació on hi podeu trobar llibres molt interessants, per entendre millor la Biologia i les Ciències Ambientals. A la biblioteca hi ha un herbari i moltes altres serveis pels estudiants. I hi ha unes persones, que són uns grans professionals, que ens donen una atenció immillorable; val la pena que hi aneu un dia, segur que hi trobareu tota mena de llibres del vostre interès, llibres que tracten des de la vida més elemental al funcionament dels ecosistemes. També podeu consultar treballs i documents de la vida dels professors que van ser el primordi del que és ara la Facultat, fundadors d’escoles de recerca com el Dr. Margalef o el Dr. Bolòs.

 Com no podia ser d’altra manera, hi van arribant novetats, entre elles moltes d’Ecologia o de temes ambientals. Fa poc ha arribat  un llibre molt interessant que vol donar una perspectiva diferent de l’Ecologia i que tracta de aprofundir en el lligam entre Ecologia i Evolució, un tema recurrent i que ha omplert moltes pàgines, el que es coneix com l’Ecologia Evolutiva. El llibre està dedicat a Th Dobzhansky i a R. Lewontin, que segons l’autor han estat dues de les persones que més l’han influït a l’inici de la seva carrera, i de fet d’estudiant va ajudar a l’equip del primer a contar mosques quan estudiaven els polimorfismes de Drosophila, un tema en el que a la Facultat de Biologia també hi va haver-hi una gran persona i científic que va treballar molt aquest tema, el que fou catedràtic de Genètica, Dr. Prevosti que entre altres coses, era molt amic de Margalef i que va funda també una escola de Genètica al país . Només amb aquests noms ja podem fer-nos una idea de la perspectiva que ens ofereix l’autor.

El llibre té 11 capítols i una extensa bibliografia al final. El llibre dona moltes voltes al “entangled bank” de Darwin que en català es tradueix com el ribàs embullat (Hernandez-Castellano, 2021) i que es refereix a com intentar entendre el perquè de la gran diversitat d’espècies i les interaccions entre elles, un tema que a Catalunya Margalef va visitar una i altra vegada i del que s’ha escrit molt i molt....La lectura del treball del Dr. Hernández-Castellano pot ajudar al lector que vulgui aprofundir en aquest concepte, aplicat sobretot a la relació plantes-polinitzadors. A aquest article li trobo a faltar alguna menció a Margalef, ja que Margalef també va treballar el tema. Potser perquè l’autor s’ha limitat en aquest treball a citar als treballs més recents i imprescindibles que han ajudat a desembulllar el embullament del ribàs.

El primer capítol té com a títol com Darwin va combinar l’Ecologia i l’Evolució. El llibre comença amb una excursió, als Andes del Perúon en un dia van baixar 4000 metres d’altitud en 100Km. Un viatge espectacular, que jo he tingut la sort de fer alguna vegada, per carreteres no massa transitades i en un estat millorable. Una altra cosa és el temps que pots invertir en un viatge així. L’autor ens descriu els canvis amb l’altitud de les plantes i els ocells i les relacions que s’esdevenen entre ells. Més avall ens fa para atenció amb un altra exemple ben conegut, la interacció entre els arbres del gènere Cecropia i les formigues del gènere Azteca.  També ens fa fixar en les “calderes evolutives “ (evolutionary cauldrons) terme que fa servir per que ens fixem que l’evolució potser no és aquell procés lent que poc a poc va fent canviar el bec d’un ocell o les potes dels cavalls, sinó que avui en dia la caldera evolutiva és una barreja d’esdeveniments continuats que generen canvis evolutius molt ràpids i que potser no els veiem perquè no ens hi fixem o no mirem allà on s’estan produint i especialment al sol o a l’aigua on hi ha milions de milions de bacteris, virus, fongs i cucs i molts altres organismes que fan que la caldera bulli i bulli. Per l’autor això significa que la resiliència, la resistència i la adaptabilitat dels organismes es molt més gran que la que ens pensàvem. Ell mateix ha observat aquests canvis en experiments al laboratori que mostren com l’evolució genera complexitat ecològica a curt termini. Segons ell els calderons van a “tota bufa” amb canvis mutacionals i provant  multitud de camins que porten a un augment de la biodiversitat, fent que els ecosistemes siguin sistemes dinàmics i complexos, a vegades incompressibles, allò que Margalef en deia el barroc de la naturalesa.

Al llarg del llibre l’autor va analitzant aquests canvis evolutius que es produeixin de molts ecosistemes, com coralls, estromatòlits, i molts altres. En alguns capítols ens il·lustra amb lliçons gairebé elementals de genètica, com quan ens parla dels polimorfisme de les Drosophila començant amb una classe bàsica de que és l’ADN de les quatre famoses lletres ATGC (i la U). Al següent capítol l’autor s’endinsa en el tema principal del llibre, les microbiotes, per demostrar-nos  que els microorganismes són els que fan bullir la caldera evolutiva a tota velocitat. Ens parla per exemple del viatge del vaixell Tara per tots els oceans del món i el descobriment de bacteris com el Pelagibacter, segurament el microbi més abundant de la Biosfera, que viu suspès al oceà. Aquest bacteri, com molts altres, té molts bacteriòfags associats, un dels quals, el vSAG-37-F6, sembla que és el virus més comú dels oceans.

Al llarg dels següents capítols l’autor ens va donant exemples de com es poden fer els canvis que permeten la ràpida transformació del ADN, o de la seva transcripció en ARN i en proteïnes que afavoreixen canvis ràpids en sentit adaptatiu segons els canvis que es produeixen en els ecosistemes, incloent les degudes a l’acció de l’home. Ho fa amb treballs d’ell o altres col·legues com el de M. McDonald a Australia amb el llevat de la cervesa, de la qual se’n coneix el seu genoma. En els  experiments amb els llevats van apareixen mutacions, algunes són neutres, altres són sinònimes (canvi d’una base per altra però sense efecte a la proteïna) altres no sinònimes i algunes intergèniques en regions que aparentment no codifiquen res. Aquí també hi juga el sexe (les llevadores tenen poblacions sexuals i asexuals). Algunes de les mutacions donen certes avantatges i a la llarga un llinatge nou pot substituir a un altra. També ens parla de les transferències horitzontals que semblen cada vegada menys infreqüents. Un altra exemple són les interaccions entre hostes i paràsits o de l’aparició de les defenses en els organismes tot parlant dels sistemes immunitaris i dels RAG’s (Gens Activadors de la Recombinació).

Pel final queden dos capítols que ens situen a l’actualitat, un que parla dels punts crítics (o tipping points), aquells punts en que de cop es succeeixen canvis ràpids en processos que semblaven evolucionar lentament. Des de l’efecte Gengis-Khan (o sigui els matem a tots i a començar de nou) fins a com la vida pot reviure en llocs tant erms com el desert d’Atacama (els deserts florits). O com la restauració ambiental de grans espais pot dependre de la microbiota i del perqué, sense considerar això, les restauracions poden fer fracassar estrepitosament els projectes com els de les zones altes de Mongolia o de les zones càrstiques del sud de Xina. L’autor considera que les accions humanes poden destruir algunes de les calderes evolutives i la necessitat de conservar-les.

El llibre de C. Wills és molt interessant i ens dona punts de vista nous. Els que durant anys hem hem ensenyat Ecologia seguint als nostres mestres, poques vegades hem entrat en els mons “micro”, tot i que sabíem que era una peça clau. A més fa uns anys era impossible saber l’abast de la biodiversitat de la microbiota i de les seves funcions, la genòmica, la metagenòmica i moltes altres metodologies conjuntament amb un gran esforç de recerca, han transformat la Biologia i l’Ecologia, tot i que alguns principis bàsics que podem llegir en els llibres de Ramon Margalef segueixen essent els mateixos. Margalef ja va plantejar la importància dels canvis evolutius en els canvis dels ecosistemes i com aquelles regularitats que s’observen tenen a veure en mecanismes complexos dels quals en aquells moment en desconeixíem molts aspectes. Alguns deixebles reconeguts de Margalef avui en dia estan estudiant precisament aquests esquemes complexos i emprant totes aquestes tecnologies per seguir aportant una visió renovada de l’Ecologia y l’Evolució. Llibres com el del Dr. Wills ens ajuden molt a col·locar els nostres punts de vista en perspectives diferents i apasionants

NARCÍS PRAT

Professor Emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona

 

Hernández-Castellano, D. 2021. Desembullant el ribàs embullat de Darwin: o de l’ordre intrínsec de les interaccions entre plantes i pol·linitzadors. L’Atzavara, 35:79-85.

AQUA ENERGETICA O ENERGIA AQUATICA 

Bon nadal a tothom, us deixo amb una publicació del Nou Nou que vol posar de relleu l'estret lligam entre energia i aigua i com pot ajudar-nos la gestió conjunta. Dissortadament normalment no es fa així i amb els diners del "Next Generation" s'han perdut moltes possibilitats de fer aquest tipus de gestió que és essencial per la transició energètica.

 ALERTA INUNDABLE

Documental de TV3 emès el 11/11/2025

Finalment es va projectar el documental Alerta Inundable, que va crear en el seu moment certa polèmica per no ser emès en un dia determinat. El documental reflexiona sobre diferents situacions d'inundabilitat i les possibles solucions, així com denunciava (cosa que es sabuda de fa temps) que els ajuntaments segueixen pressionat per construir en zones inundables com el cas de Cornellà al Baix Llobregat i d'altres. Només cal que ho pregunteu a l'associació "Martorell Viu" que malda per tal que l'ajuntament de Martorell no construeixi en zona inundable des de fa anys (https://martorellviu.wordpress.com/). Desprès del vist (en el documental) el que passa a Les Cases d'Alcanar, on les vivendes estan al mig del torrent, està clar que al gremi del "totxo" sembla que li és igual a on es posi a la gent. Com algú ja va dir, si en el moment de la venda d'un pis, s'informés de si està o no en zona inundable, potser algunes vendes ja no es farien. També es va abordar el tema dels campings, van sortir sobretot els seus defensors, veurem que passa amb això en el futur.  A ji em va faltar alguna idea innovadora. Per exemple que per disminuir el risc d'inundació, hauríem de procurar que la part més propera a la ribera del cursos d'aigua, tornés al riu. Això es pot fer rebaixant el nivell del terreny i obrint un espai on el riu pugui frenar la seva velocitat.  Si s'inunden tindran velocitats i calats una mica inferiors i temps de resposta una mica més alts. 

També cal felicitar a la Gloria Furdada per parlar clar i català de qui són els responsables del "problema". Bravo.  Com sempre el que falta son solucions, i fins ara cap govern ha sigut capaç de de posar-les en marxa. Sembla que amb la DANA de València i les inundacions a l'Ebre hi ha ara un moment de reflexió i voluntat de fer les coses de manera diferent. Un element que vaig trobar a faltar va ser una reflexió sobre les infraestructures transversals (autopistes, trens, carreteres, ponts) que son les culpables de que les inundacions siguin avui més extenses de manera que llocs que no s'inundaven abans ara ho facin (també el fet que els torrents es soterrin o es canalitzin). Fer els ponts més amples, deixar-li al riu l'amplada que tenia i adequar espais aigües amunt on l'aigua pugui "descansar" una estona (com zones laterals inundables), serien les solucions, i no pas la famosa "neteja de lleres" que sempre es demana perquè el riu "està brut". El riu no està brut, té vegetació, sorres, graves i pedres que son arrossegades per l'aigua i no es culpa seva que els ponts siguin estrets o que l'autopista deixi passar l'aigua només per uns pocs punts. així que per favor esborrem la frase "El riu està brut" dels diccionaris. 

Però al endemà de l'emissió del documental, només es parla de la corrupció de l'ACA, sembla que l'ACA sigui un niu de corrupció que s'enfonsa,  (la imatge de l'oficina que s'omple d'aigua ho suggereix). No sabem exactament quan van passar els fets, en quina època exacta van succeeir els casos relatats per actors, ni els responsables reals. La sensació que donava el documental és que a l'ACA les pressions per canviar informes són habituals, i no es diu, però gairebé s'interpreta, que ara també passa. Trobo aquesta situació molt injusta. Jo he treballat amb la gent de l'ACA moltes vegades, i  la majoria són grans professionals. L'ACA és una de les agències de gestió de l'aigua amb més consideració per part de la comissió Europea pels plans que ha presentat i els treballs que fa. Del 2004 al 2009 (si aquell tripartir tant "nefast" va fer alguna cosa bé) la col·laboració entre l'ACA i la Fundación Nueva Cultura de l'Agua va donar lloc a la implementació més reeixida de la Nova Cultura de l'Aigua de qualsevol Agència de l'aigua d'Espanya i potser d'Europa. L'ACA té una llarga tradició de col·laboració amb les Universitats i centres de recerca catalans i s'han publicat multitud de llibres i articles científics conjunts en tota mena de camps. Trobo que el documental ha estat molt injust amb la gent que forma l'ACA. Sembla que si hi ha una pera podrida, ja totes les altres hagin d'estar podrides. Si aquesta era la intenció dels periodistes, desacreditar l'ACA i la seva gent, trobo que no l'han encertada gens. Si no era aquesta potser que els hi expliqueu a tots aquests professionals que cada dia treballen per millorar el coneixement del Cicle de l'Aigua de Catalunya, i poder implementar les mesures que ens ajudin a no patir per sequeres ni inundacions. És una agència que és de tots, nosaltres paguem la seva feina mitjançant el Cànon de l'Aigua i jo trobo que el que pago val la pena. 

 CAL BUIDAR L'EMBASSAMENT DEL FOIX?

NARCÍS PRAT

Professor Emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona

Avui, 23 de Setembre de 2025,  hem tornat a escoltar diverses institucions que es queixaven de les inundacions provocades pel sobreeiximent de l'embassament del Foix i l’avinguda que es va produir riu avall fa uns mesos i reclamant de buidar l’embassament i obrir els desaigües del fons del embassament . S’insisteix en demanar un canvi de gestió del embassament per controlar les avingudes, i fins i tot, que es buidi dels sediments que s’hi ha acumulat al llarg dels anys per tenir més capacitat de regulació. Aquesta visió tant simplificada del la funció de l'embassament oblida molts aspectes, entre ells la qualitat de l'aigua i dels seus sediments. L'embassament del Foix és un ecosistema viu i fa de “notari” del que passa a la conca. Per poder-lo gestionar cal saber que és el que li arriba, i els efectes que això té sobre les seves aigües. Per tenir en compte tots els aspectes ens caldria una “Gestió Integrada de la conca del Foix” que superi la situació actual. Quina és la situació?

Examinem en primer lloc la capacitat de l'embassament per controlar grans avingudes. L’avinguda de període de retorn  de 500anys (Q500) de la conca del Foix a Cubelles, és de 654,52 m3/seg (Diagnosi dels Espais fluvial, ACA) i amb aquesta avinguda un 13% del municipi s’inundaria, unes 34 Ha. La del mes de Maig va ser de 400. Recorden que la Q500 és un valor sortit de les estadístiques dels cabals mesurats fins ara. Però això no vol dir que una avinguda com aquesta ja no es tornarà a repetir fins d’aquí a alguns centenars d’anys. De fet es podria produir la setmana o el més vinent i aquest darrer cap de setmana n’hem tingut una llicó. També cal pensar que amb el canvi climàtic aquests valor poden anar a l’alça. Amb una DANA com la de València possiblement el cabal del riu podria ser molt superior. Actualment amb la Q500 el embassament (si estès buit i sense fangs) tardaria unes 2 hores a omplir-se, tal com està ara (amb el fang que hi ha) una hora i escaig. Al meu entendre pel control de la inundació no s’hauria de confiar amb la capacitat del embassament (perquè és petit), sinó en tenir les zones d’inundables aigües avall en situació de poder engolir les avingudes.  Qui vulgui protegit la part baixa del riu de les inundacions el que hauria de fer és retirar tot allò que hi hagi construint en zona inundable i adequar les infraestructures a aquesta situació. Quedar-se amb la idea de què sí buidem l'embassament no tindrem problemes d'inundació és absurd. Però es pot mantenir sempre un embassament buit (o amb possibilitat de buidar-lo en una hora i mitja) sense tenir en compte les altres aspectes?. Es possible treure els llots del fons sense patir un risc ambiental molt gran perquè estan molt contaminats?. I que passa amb altres usos del embassament com el de regar o el recreatiu?. Que en sabem de la qualitat de l’aigua del pantà?

L'embassament del Foix es va construir per a regar la zona de Vilanova i la Geltrú, però actualment és en realitat el sistema de depuració terciari la depuradora de Vilafranca del Penedès i el consum per reg és relativament petit (tot i que en situació normal el riu queda sec a partir de l’embassament). En situació de cabal base, quan no plou, el  riu Foix, quan entra el embassament porta sobretot aigua del Llobregat. La utilització intensa que es fa a la conca dels limitats recursos hídrics propis del Foix, fa que la majoria de les seves rieres circulin seques la major part de l'any. Vilafranca si no fos pel transvasament de les aigües del Llobregat des d’Abrera no tindria recursos suficients per tots els seus usos.  La depuradora de Vilafranca del Penedès té un reactor biològic que depura les aigües  de la ciutat i altres municipis, però també d’alguns polígons industrials. Però tot i que la depuradora funcionés bé 365 dies a l’any les 24 hores (cosa que no sempre és així) l’aigua depurada no tindria la qualitat suficient per evitar que tant el riu com l’embassament tinguin un estat de les aigües inferior a bo. Perquè?

En primer lloc la depuradora no té encara un tractament terciari i per tant, no tracta els nutrients, és a dir el nitrogen i el fòsfor que en quantitats molt elevades son abocades al riu i que arriben a l'embassament. Això provoca una gran eutròfia per la proliferació enorme d’algues (rècord dels embassaments de Catalunya), que a més son cianofícies i especialment del gènere  Mycrocistis, un alga que en certes condicions pot arribar a ser tòxica. Al llarg de molts mesos l'aigua del embassament és de un intens color verd. Quan es moren són arrossegades pel vent cap les vores on es moren i deixen un fanguer d’un color blau verdós que s’omple tot seguit de mosques. Aquest embassament és hipertròfic amb valors de clorofil·la dels més grans del món. Coneixem molt bé com funciona aquest embassament, ja que fa molts anys que s'ha estudiat.

Un altre problema important que té el embassament són els fangs que s’han acumulat al llarg dels anys i que ara diuen que volen treure. Però aquets fangs estan molt contaminats. Per tant si obrim (com diuen volen fer) els desaigües del fons, riu avall aniran sortint metalls pesant, pesticides.. tot el que us pugueu imaginar.  On aniran aquests fangs?. Primer empastifaran el riu i en les avingudes aniran cap a mar a on s’acumularan a la flora i fauna marina, amb les conseqüències que tot això pot tenir. De veritat que volem buidar l’embassament de fangs i contaminar el riu, es aqüífers i el mar? I amb aquest buidatge, no guanyarem gaire capacitat davant d’un gran avinguda.

L'embassament és també un sistema viu. un dels seus habitants més coneguts és el Silur,  espècie de peix que pot assolir fins a 3 metres de longitud. Un peix que ha estat introduït en els nostres ecosistemes aquàtics, tant per alguns pescadors que el van transportant d’un a altre embassament com per organismes oficials (El consell comarcal d’Osona el va introduir a Sau per promoure la pesca esportiva). L'efecte d'aquest peix sobre el funcionament dels ecosistemes aquàtics és enorme, ja que  és un gran depredador de molts altres peixos no només al embassament, sinó com que remunta el riu, es menja els altres peixos i transforma totalment l'ecosistema. Entre altres coses per la seva forma de moure’s, a la cua del embassament, per exemple, remou el fang del fons i fa que hi hagi més nutrients a l’aigua, més eutrofització, menys qualitat de l’aigua. Vaja un regal enverinat que ens van portar del Danubi.

Aquest tram de riu, a més te altres espècies invasores com el cranc  americà que també contribueix a que les aigües del riu tinguin una qualitat ecològica dolenta i a la seva terbolesa.  D’altra banda el bosc de ribera del riu Foix es redueix a una petita franja de pocs metres ja que el riu circula entre dos marges molt alts amb molta pendent i una filera d’arbres. Això és degut que durant anys s'ha anat estrenyent la llera del riu per augmentar quantitat de terra cultivable. La situació precària del bosc de ribera es veu accentuada per la proliferació de la canya, que li agraden els marges costeruts i els nutrients, si té llum.

En resum que buidar l’embassament pot tenir conseqüències molt indesitjables i que costaran molts diners. Buidar l’embassament de fangs (que s’haurien de portar a un abocador de residus especial) costaria uns quants milions d’Euros que hauríem de pagar entre tots. I tot això perquè fa uns anys el consistori va donar permisos (i l’autoritat de l’aigua d’aquells moments ho va permetre) per construir en zona inundable. I ara per intentar protegir la part del poble que està en zona inundable, hem de gastar molts diners que vindran de les butxaques dels contribuents. I que, a més, no serviran de res, perquè amb el canvi climàtic les crescudes poden ser més fortes i l’embassament tot i que estigui buit no les podrà controlar (com a molt donarà una mica més de temps perquè la gent pugi fugir corrents). Tot s’ha estudiat i els tècnics i científics ho tenim molt clar. Sembla que hem tornat al temps en que sortir a la premsa i tenir ciutadans empipats i mal informats és més important que la opinió dels científics, no fos cas que perdéssim vots en les properes eleccions.

 

Possibles solucions

Si se’m permet, i amb l’experiència d’haver estudiat el Foix des de fa 40 anys, m’agradaria proposar algunes solucions per fer una gestió integrada de la Conca.

En primer lloc caldria disminuir el consum d’aigua de la conca aigües amunt de l’embassament i regenerar les aigües depurades per a usos de regadiu, així es podia disminuir l’extracció d’aigua dels pous i deixar que les fonts tornin a brollar com abans. El riu augmentaria la seva qualitat i hi anirien menys nutrients que s’aprofitarien als camps de conreu.

En segon lloc cal una millor depuració de les aigües, especialment de la depuradora de Vilafranca, amb un procediment terciari que tregui fòsfor i nitrogen per disminuir l’eutròfia de l’embassament.  De fet en el pla de mesures del Pla de Gestió de Districte de Catalunya, fet per l’ACA, ja està previst la construcció d'un sistema terciari amb un cost elevat que pagarem tots mitjançant el cànon de l’aigua. Aquesta solució ja està en camí, però com que el Foix no te garantit cap cabal ambiental, les aigües que van al embassament moltes vegades seran només les de la depuradora i amb això encara l’aportació de nutrients serà considerable. S’ha de fixar un cabal ambiental al riu, o fer complir, com  a mínim, els que ja estan calculats.

Una altra manera de millorar la qualitat de l’aigua abans no arribi al embassament seria una bona restauració dels boscos de ribera a tota la conca i especialment a la zona entre Vilafranca i la cua del embassament. Per això caldria donar més espai al riu, trencar l’estructura actual del riu (gairebé en forma de calaix) i deixar que torni a circular lentament per la llera, que s’entretingui abans d’arribar al riu i d’aquesta manera es vagi auto depurant, ja que els sistemes de ribera absorbeixen també nutrients del riu. Un riu ample permetria també establir un bon corredor verd en que es podria compatibilitzar la feina del riu (ara en diuen serveis ecosistèmics) amb les ganes que tindria la gent d’anar a passejar pel riu ja que seria un entorn ple de biodiversitat, de frescor de bones vibracions (sempre que no ens passem amb les bicicletes).

I encara podem fer més per millorar la qualitat de l’aigua. A la cua del embassament  es podrien construir fàcilment uns aiguamolls. Aquests aiguamolls serien un sistema d'autodepuració de les aigües del riu de manera que i entrarien molts menys nutrients i per tant podríem controlar millor el creixement cianobactèries. De fet fa un temps vam presentar un projecte de creació aiguamolls a la cua que malauradament no va trobar finançament. Servirien, els aiguamolls, alhora per la retenció dels fangs i el sòlids de les crescudes, que així no acabarien al fons, fins i tot vam dissenyar un sistema per poder-los extreure desprès de les crescudes. Aquest aiguamoll seria un focus de biodiversitat i una atracció per les visites el embassament. Una revifalla per la vida a l’embassament (l’aigua seria més neta i transparent i per fi el castell del Foix s’emmirallaria en l’aigua, i no com ara que no ho pot fer per massa algues. El projecte està fet, només cal trobar algú que el pagui (i no és gens car).

Un altre punt important és el tema dels sediments del fons que ja hem dit que estan molt contaminats. Hem de tenir en compte que quan plou molt com que tenim sistemes integrats de sanejament (barregen aigües pluvials, domèstiques i industrial) una part de l’aigua no pot ser conduïda a les depuradores i va directament al riu, aportant sediments i aigües contaminades a l’embassament. Amb els aiguamolls impediríem que entressin directament al fons i es podrien retirar més fàcilment. Els fangs del fons seria millor no tocar-los, millor que es quedin confinats a l’embassament de moment. Si en algun moment tenim lloc per un abocador, per poder-los dipositar, i els molts diners que calen per poder fer una operació difícil i costosa podrem estudiar que és més convenient.  Obrir ara els desaigües de fons seria una irresponsabilitat i podria produir un problema de contaminació molt gran.

Fa més de 40 anys que es fan estudis de Limnología al embassament del Foix que a més ha estat una escola d'aprenentatge de molts estudiants de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Fins i tot  una part dels resultats dels estudiants s'han tingut en compte per part de l’ACA i per la Diputació de Barcelona. Aquesta darrera ha finançat  molts dels nostres treballs i té a les seves dependències el projecte de restauració de la cua de l’embassament. Per tot plegat recomanaríem de tots aquells que ara venen a dir-nos que s’ha de buidar l’embassament,  que abans caldria que examinessin la feina feta i que si cal actuar sigui per engegar d'una vegada per totes una visió global de la conca i establir les mesures per una gestió integrada. I no actuar a cop de notícia originada pels interessos d’alguns, que són els que van originar el problema, i que ara el volen solucionar com es feia fa temps, cridant més que els altres i no escoltant la veu dels que en saben.

Narcís Prat

 

Foc, tempestes: Emergència als rius?
Passa tot sovint que després d'un gran incendi forestal arriben fortes tempestes. Com  conseqüència la pluja arrossega cap als rius gran quantitat de cendres de forma sobtada  i això té efectes importants en la seva fauna i flora. Un aspecte que ha estat ignorat nostres gestors i en canvi ben estudiat per nosaltres al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac gràcies especialment a la Diputació de Barcelona que manté des de fa molts anys un estudi del estat ecològic del rius de la província de Barcelona. Després de tres tesis doctorals i uns quants treballs de màster i de grau podem dir quines són les un seqüències a curt llarg termini d'un esdeveniment així.

Els efectes immediats són impressionants una barreja d'aigua i cendres arrossega els organismes i especialment els peixos i els crancs, on n'hi ha, que poden arribar a desaparèixer de molts cursos d'aigua especialment els de capçalera. Aquestes cendres juntament en fang i altres sediments s'acumulen en les bases i els gorgs, alterant l'hàbitat de forma que, quan ha passat la tempesta el riu queda ple de troncs, branques, fang i cendres. A més els llocs on queden bases amb aigua, en pocs dies s'esgota l'oxigen amb el que l'aigua el cap de pocs dies acaba tenint un intens color vermell degut a la precipitació del ferro. Semblaria que la recuperació del riu és gairebé impossible.

Figura 1: Riuada post-incendi a la riera de Gallifa a la tardor de 2003.

 

Això va passar 2003 el gran incendi que es va produir a Sant Llorenç del munt. En aquest cas els rius havien ha estat estudiats anteriorment i per tant sabíem quina era la seva fauna i flora durant els  8 anys anteriors d'estudi. Per sort vàrem poder estudiar la recuperació d'aquells rius el que ens va permetre conèixer el que passava en anys successius. Totes les dades es troben a la web dels grup FEHM (https://www.fehm.cat/altres-web/). A Sant Llorenç els rius afectats per l'incendi van perdre la seva comunitat de peixos, i encara no l’han recuperar en alguns llocs (La Vall d’Horta) de forma natural. En canvi de forma fins i tot sorprenent les comunitats d’algues que creixen a les pedres i els invertebrats que poblen aquests rius mediterranis es van recuperar ràpidament, en pocs anys, amb l’excepció d’alguns organismes com els caragols que van tardar temps a colonitzar el riu. El cap de 10 anys ja era difícil distingir les comunitats d'organismes post incendi de les que hi havien abans de l'incendi, tot i que encara es notava aquella important pertorbació en alguns elements (els cargols) (Figura 2).
Els rius mediterranis degut precisament a que han estat sotmesos a un clima amb anys molt secs i també fortes inundacions, hi ha molts organismes adaptats a aquestes fluctuacions. De fet els rius intermitents que mantenen bases en els moments de sequera tenen una biodiversitat més gran que no pas alguns rius permanents.

Figura   Canvis en els valor de l’índex biològic de qualitat IBMWP a la riera de Gallifa al llarg dels anys. L’any 2003(abans de l’incendi) tenia un valor màxim de 196 i un any desprès de l’incendi era de 69. Com espot veure aquesta riera abans i desprès del gran incendi ha tingut uns valors fluctuants del valor del índex relacionats amb anys més humits o més secs (valors a la primavera). Pels insectes aquàtics l’incendi va ser un esdeveniment més dins de les pertorbacions que afecten els rius mediterranis. Aquesta riera s’asseca molts anys a l’estiu i es troba en una zona sense cap tipus de contaminació. (Dades a https://www.ub.edu/barcelonarius/visor22/#/indicator/ibmwp_rang/2023/0

 

Que cal fer desprès d’un incendi? El millor que es pot fer per la preservació dels ecosistemes afectats (i especialment els seus torrents i rieres) és intervenir el mínim en la conca per evitar l'erosió dol sol i l’arrossegament de cendres riu avall. Cal tenir especial cura en l’actuació a les lleres dols rius ja que això pot pertorbar totalment les seves comunitats. Desprès d’un incendi sempre surten veus de que els rius “estan bruts” i que cal netejar-los per evitar més danys futurs. Això és el pitjor que es pot fer. Cal analitzar cada tram de riu amb cura per, si cal, fer l’extracció del material més groller o de l’excés de canyes, si és el cas. Però de cap manera cal entrar ràpidament amb màquines a deixar el riu “net” per si un cas.  Acceptar això seria tornar 50 anys enrere quan les “netejes de riu” eren habituals. La neteja del riu fins i tot pot ser contraproduent, ja que la propera riuada pot erosionar la llera del riu, agafar més velocitat i tenir efectes més devastadors aigües avall. Davant d’un pont ple de troncs el que cal preguntar-se és si el millor que es pot fer es netejar el riu o potser millor l’evacuació de l’aigua del pont sota el qual potser hi passa alguna carretera, hi ha un aparcament o un dels ulls està inutilitzat.
En resum si volem que les zones cremades recuperin la seva biodiversitat incloses les dels torrents i rieres, el millor que podem fer és no anar amb presses i fer actuacions locals, puntuals i dirigides a impedir l'erosió del sol. Tallar els arbres fent servir maquinària pesada i netejar els rius és la pitjor opció. Altra volta abans d'actuar, de criticar les administracions i els ecologistes i demanar que deixin fer a alguns col·lectius “la seva feina” cal aturar-se i pensar entre tots. Primer cal reflexionar sobre causes i conseqüències, cal consultar els qui veuen el bosc com un ecosistema i valorar les seves propostes i actuar per evitar l'erosió. Una discussió tranquil.la al cap d’un temps i incloure en la presa de decisions a tots els que hi tenen alguna cosa a dir, és la millor solució per fer una actuació i una gestió integrada del territori. Després de més de 30 anys estudiant els efectes dels focs forestals en els rius això és el que constata la nostra experiència .

Riera de Gallifa. Visió actual en un moment de flux. (De la web del grup FEHM). En aquesta riera no hi va haver cap intervenció desprès del foc i es va recuperar de forma natural

 

Narcís Prat

Sant Just Desvern, Juliol de 2025